Convent

Nom amb el qual és conegut popularment l’oratori que formava part de l’antic convent de Franciscans Mínims. Edifici religiós alçat durant la primera meitat del segle SVII. Els mínims arriben a Ondara el 1611, dos anys després de l’expulsió dels moriscos, amb la donació d’una xicoteta església i unes terres d’horta amb abundant aigua, donació feta per Felip de Cardona, marqués de Guadalest. Va mantenir la seua activitat original fins la desamortització eclesiàstica de Mendizábal de 1835. Finalment, en 1850, el temple es va mantenir com a propietat de l’Església i es va transformar en oratori públic, mentre la resta de l’immoble (claustre, hospital i dependències) va passar a ser patrimoni municipal.

En el procés de construcció del convent, primer es va construir l’església i posteriorment el claustre i les sales annexes com la sala capitular, el refectori, els dormitoris… L’orde dels mínims es caracteritzava perquè els seus vots els obligaven a la pobresa, l’austeritat, l’obediència i l’abstinència perpètua, raons per les quals en les seues obres es basaven en els artesans locals, en els seus sistemes constructius i en els materials autòctons, característiques que queden reflectides en la sobrietat de l’arquitectura i l’ornamentació. A diferència de les ordes monàstiques, que tenen com a finalitat l’oració i, per tant, els seus monestirs es troben aïllats de les poblacions, la finalitat fonamental de les ordes mendicants és la predicació i, en conseqüència, els seus convents tenen un caràcter urbà i obert.

La configuració original de l’església és molt senzilla i té uns trets clarament renaixentistes; persisteixen la forma i l’estructura del temple ogival. Es tracta d’una planta rectangular de reduïdes dimensions, nau única  amb capelles laterals entre contraforts, menys en la primera crugia –de menor dimensió i dividida en dos nivells per la presència del cor- on dos recintes tancats inclouen les escales que pugen al cor i al campanar. En la façana principal, queda emfatitzada l’entrada a l’església mitjançant un arc de mig punt flanquejat per pilastres, fris i cornisa; damunt d’aquesta, dos pinacles de bola en el remat de les pilastres. En el centre, una fornícula amb San Francesc de Paula que enllaça amb el fenestrat del cor. També queden significats en pedra tosca els cantons, la cornisa de remat superior i els arcs del campanar.  El mur oculta la coberta coronant la façana amb ondulacions un poc capritxoses, pròpies de l’època, si bé l’actual acabament correspon a la restauració feta en els anys 1994 i 1995. A l’interior podem contemplar pintures al fresc, amb motius vegetals  i heràldics propis de l’art popular, de 1674, trobada en una restauració efectuada el 1991, en la primera capella entrant a la dreta on va ser soterrada Lluïsa de Sotomayor i Lima, marquesa de Guadalest,  i de l’any 1699, en la tercera capella a l’esquerra, patrocinada per Vicent Giner. La capella de la comunió és neoclàssica i posterior al 1835. La cúpula de la capella està coberta per teula vidriada blava, destacant les arestes en els angles dels gallons amb teules en un altre color.

Durant segles es tenia el costum de soterrar dins de les esglésies sota la protecció dels sants, fins que el 1784 es va restringir per raons de salut pública i ja  des de 1799 era obligat ubicar els cementeris fora del cas urbà, però l’aplicació de l’ordre va dilatar en el temps. Fins el 1812 no hi va haver cementeri a Ondara (però va durar ben poc) i en 1854 s’inaugurà l’actual. En les capelles o a l’altar major eren soterrats els benefactors o les seues famílies; els religiosos eren soterrats a l’altar major fins que es construïa el claustre, on es soterraven després.

Actualment l’església del convent està dedicada a la Mare de Déu de la Soledat, patrona del municipi, i pertany a la parròquia de santa Anna.

 

Extret de: Inacio Arce Grilo i Maria del Mar Boluda Garrido, Ondara: mirades enrere, 1es. jornades. Aj. d’Ondara, 2013